T'informem que aquesta pàgina web usa cookies. Per a saber quines cookies usa aquest lloc i quina informació recullen prem en el botó "SABER MÉS". Si continues utilitzant aquest lloc significa que acceptes les nostres cookies.

logo ajuntament pedreguerfacebook twitter

Actituds violentes en l'entorn de l'Esport Escolar

Ja no ens sorprèn gens ni mica quan apareix una notícia sobre l’agressió física que ha patit un àrbitre, un jugador o un espectador en una instal·lació esportiva. No cal dir que la violència verbal ha quedat enquistada en pràcticament quasi totes les manifestacions esportives, bé de caràcter amateur o professional, especialment quan hi existeix una competició, uns adversaris, un jutge... però mai tindrà cap justificació i, per tant, caldrà mostrar-hi la més rotunda repulsa.

El més preocupant i alarmant és que certes accions violentes i de diferent format van instal·lant-se lentament i progressiva en l’esport aficionat i, molt tristament, en l’esport escolar. Quins són el elements propiciadors d’aquests actes violents? Per què es produeixen? Què ho fomenta? La resposta podria ser fàcil, però massa simple si responguérem que s’hi donen perquè, senzillament, hi ha un enfrontament entre participants, entrenadors i públic implicat en cadascun dels bàndols que volen guanyar. Així doncs, la paraula clau seria guanyar? Guanyar vol dir ser més competitiu? La societat ens demanda, en general, que siguem més competitius? De la competitivitat, en podem treure beneficis? Jo respondria que sí a aquestes qüestions. Evidentment, tots, quan ens posem a jugar, encara que siga a les cartes, volem guanyar, és lícit. La qüestió és no sobrepassar els límits que comporta la victòria, amb el corresponent respecte a l’adversari i atenent tots els elements que han intervingut en un determinat encontre, partit o competició. Aleshores, com deia abans, el més preocupant és quan aqueix enfrontament, aqueixa competitivitat, deriva en alguna acció violenta, verbal o física. I més encara, quan els actors són xiquests i/o pares i mares. Posem uns quants exemples per tal d’il·lustrar aquest escrit: a un àrbitre, després d’una brutal agressió per part d’un jugador en un partit de futbol de categoria amateur, se li extirpa la melsa; entrenadors que s’agredeixen físicament i verbal davant dels seus jugadors, xiquets en edat escolar; aquell xiquet que, de manera natural, es planta davant de l’àrbitre i li propicia un insult, “recordant-se de sa mare” (son pare utilitzava el mateix insult de manera reiterada cada dissabte quan acudia a veure’l jugar); dos pares que salten al terreny de joc per separar els respectius fills d’una baralla lleu i acaben per agredir-se físicament tots dos; aquell pare que abusava de la cridadissa i l’insult des de la grada, fins al dia que la seua filla va parar el joc per demanar-li que “o parava de fer l’ase o deixava de jugar”, indubtablement exemplar aquesta xiqueta. Pense que no cal insistir en més exemples. Segurament tots tindrem en ment més d’un episodi que hem vist o sofert en carn i ossos.

Caldria esbrinar per què es produeixen cada vegada més aquestes situacions anòmales dins de l’esport en general i en l’esport escolar en particular. No cal dir que en aquest últim no hauria d’haver ni un símptoma de violència en cap de les modalitats, perquè tots entenem que ens movem en l’àmbit indiscutiblement educatiu i formatiu, on els valors inherents a la formació de la persona estan per damunt de tot. Però, lamentablement, no és així. L’esport escolar no està exempt de la problemàtica que comporten les diferents actituds o accions violentes, sobretot, i això resulta alarmant, quan parteixen dels mateixos xiques i dels pares i mares. Hauríem de mirar, doncs, d’evitar que aquesta situació anés en augment i d’intervenir i d’aplicar-hi mesures correctores, en definitiva, mirar d’assumir, cadascuna de les parts implicades, el nivell de responsabilitat corresponent.

A finals del 2011 el Gabinet de Prospecció Sociològica del Govern Basc publicava un estudi molt revelador sobre les situacions que ara comentem, on adverteix que els pares són una de les principals causes de violència en l’esport escolar, sucumbeixen a la component emocional i es transformen en una altra persona durant els partits que juguen els fills/es. Afirmació rotunda, però, per a moltes persones, gens sorprenent en l’actualitat. Tots coneixem persones que en la seua vida tenen un comportament molt racional, normal i correcte, però quan arriben a una instal·lació esportiva per presenciar-hi una competició, sofreixen una profunda transformació i deixen de ser ells mateix per convertir-se en individus impulsius i irracionals, fins al punt d’arribar a l’agressió i a pautes violentes, amb les dues possibles variants, física o verbal. A molts pares, quan, una vegada finalitzada la competició, se’ls recrimina la seua actitud o comportament, afirmen que no es reconeixen en aqueix moment de la contesa. Evidentment, han sucumbit a la component emocional i mostren, alguns d’ells, el penediment i la vergonya per haver actuat així. Però cal dir que aquests casos no són la majoria, afortunadament. Normalment, les persones racionals i educades actuen sempre de la mateixa manera, es troben dins o fora d’una instal·lació esportiva.

Anem amb les dades més eloqüents de l’estudi en qüestió. En l’actualitat és un dels que s’ha realitzat atenent una major dimensió geogràfica i, per tant, el podem extrapolar a la resta del territori espanyol, salvant certes diferències. La societat basca, actualment, no difereix massa, en termes sociològics, de la resta de territoris d’Espanya i més quan parlen de l’esport en edat escolar.

-          El 27 % dels enquestats afirmen que han assistit en l’últim any a competicions esportives escolars en què hi hagut agressions verbals del públic cap als esportistes.

-          El 22 % assegura haver vist agressions verbals entre el públic.

-          El 20 % han vist agressions verbals entre els mateixos jugadors.

-          El 7 % han vist agressions físiques entre el públic.

-          El 14 % han vist agressions físiques entre els jugadors.

Després de la lectura d’aquestes dades, segurament seran moltes les persones que pensaran que aqueixes situacions es donen majoritàriament en el món del futbol. Evidentment, hi té una major incidència perquè és l’esport més mediatitzat, el que més veiem, el de més ressò en l’actualitat i major impacte social, però, malauradament, aquesta plaga va estenent-se per la resta d’esports. Insistesc que el més inquietant és que aqueixes accions violentes, cada vegada més, s’instauren en l’esport en edat escolar, sempre provocades per situacions alienes a l’esport, on el públic, majoritàriament, és algun familiar o amic dels esportistes. Els pares i mares, en qualsevol partit, jutgen contínuament la labor d’un àrbitre que, en la majoria dels casos, és un simple aficionat, o dubten de la taula d’anotadors, en els esports de sala. Resulta molt curiós que en esports com el tennis, en el que ningú en discutiria la laxitud en els enfrontaments, on no existeix contacte físic entre els adversaris, en les competicions escolars també s’hi donen accions violentes i antiesportives durant l’encontre. Tenint en compte que en aquest esport, a nivell escolar, no sol existir jutge, els mateixos jugadors s’autoarbitren, s’ha de dir que és la intervenció de l’entorn, pares i entrenadors, el que produeix situacions de conflicte, capteniments i accions violentes del tot injustificables. Deia un àrbitre que “els xiquets no tenen maldat en el camp de joc i que tranquil·lament podrien jugar sense el jutge, però l’entorn, majoritàriament familiar, és el que provoca situacions lamentables”.

Seguint en l’estudi en qüestió, trobem altres dades referents als motius que porten a aquests tipus d’actes violents en les competicions esportives escolars :

-          Un 33 % afirma que és per falta d’educació.

-          Un 25 %, per l’agressivitat dels pares i mares dels jugadors.

-          Un 12 %, per l’excessiva competitivitat.

-          Un 10 %, pel contagi de les actuacions dels voltants.

-          Un 4 %, per la influència dels mitjans de comunicació.

L’esport, que propicia valors com l’esforç, la companyonia, el respecte, la solidaritat, la integració... intrínsecs a l’ésser humà, ha de ser, entre d’altres coses, un dels mitjans pel qual puguen arrelar de manera ferma, i, així, crear hàbits perdurables.No podem permetre que l’esport ni els esportistes s’hi deixen calar per elements perniciosos. Afirmava Víctor Urrutia, director de l’estudi, que “un concepte de tan de valor en la vida com és la competitivitat, puga pervertir-se en l’esport i convertir-se en una causa de generació de violència”.

Aquest estudi ens duu a pensar que, davant de l’evidència que en l’esport escolar proliferen actituds i comportaments de caràcter violent, estem enfront d’un problema preocupant i, en conseqüència, hi hem d’intervenir amb agilitat en diferents camps i abordar la problemàtica tots els participants : esportistes, pares, entrenadors, àrbitres, federacions i administracions. Però cal recordar que les famílies tenen un paper importantissim, poden ser l’element propiciador de canvis, perquè tots sabem que és en el si de la família on es configurarà la personalitat del xiquet i de la xiqueta, on l’educació en valors i l’ètica aniran consolidant-se.

Continuarem amb més dades referents al que opinen els enquestats sobre quina és la solució per a evitar els comportaments violents en l’esport:

-          Un 30 % pensa que la solució passa per desenvolupar programes de conscienciació per a les famílies dels esportistes.

-          Un altre 30 % proposa treballar en l’educació en valors.

-          Un 13 % treballaria en programes d’educació per als esportistes.

-          Un 11 % aplicaria majors sancions a les accions violentes.

En els últims 25 anys hem passat de tindre una assistència minsa a les instal·lacions esportives, per part de pares i mares, a una de bastant nombrosa. Abans, els pares tenien menys preocupació per les activitats recreatives i formatives que ara? O és que tenien altres ocupacions i preocupacions? Podríem buscar diferents raons i explicacions a aquesta qüestió. Malgrat els diferents posicionaments que puga haver al respecte, el que és indiscutible, tan abans com ara, és la importància que té per als xiquets la presència, complicitat i participació dels pares en les seues activitats recreatives i d’oci, fins i tot les esportives. Tots sabem que la immersió en l’esport comporta pel participant tots aquells beneficis que es deriven de la salut física i mental, de la  integració social, de l’aprenentatge esportiu i de l’adquisició d’hàbits i valors. Però les famílies n’han de ser coneixedores d’aquests beneficis, prendre’n consciència i reforçar-los, posar-los sempre per davant, i, a continuació, tot allò que també té de bo la mera competició. Els pares són part fonamental del projecte esportiu i educatiu de qualsevol escola esportiva. El que resulta contradictori és el fet que un pare/mare inscriga el seu fill/a a una escola esportiva posant com a prioritat tots els beneficis adquiribles des de l’esport, i que, després, quan arriba a una instal·lació esportiva, on es desenvolupa una competició en què participa el seu fill, s’oblide  de tot i li afloren altres sentiments i accions  gens apropiades per a l’esport en general i per a l’educació del seu fill/a en particular. Molt sovint, la part racional sucumbeix a l’emocional i esdevé, fins i tot, passional. Les passions, quan s’accentuen, poden arribar a convertir-se en impulsives i derivar a situacions extremes i a accions poc afortunades, com ara els  comportaments violents.

Els pares han de deixar que els professionals (monitors, entrenadors, coordinadors, arbitres... ) que estiguen al front de l’esport escolar desenvolupen el seu treball amb tota normalitat i sense haver de suportar pressions externes. No han ser causa d’interferències que puguen afectar els fills/es i el grup. Actualment, en els cursos d’entrenadors es treballa en un nou aspecte referent a com tractar els pares i mares, com entrenar-los perquè siguen col·laboradors i no elements que puguen desvirtuar l’esperit de l’esport. Els professionals, a més de treballar conceptes esportius, tècnics, tàctics, psicologia esportiva... també reforcen l’educació en valors i els principis programàtics i filosòfics de les escoles esportives municipals.

L’esport escolar, per la seua concepció i ubicació, no deu ser un reflex en miniatura del que és l’esport  espectacle dels grans esdeveniments, amb conseqüències moltes vegades desafortunades. L’esport escolar és recreatiu i formatiu. No s’hi juguen títols mediàtics , no hi ha figures, no hi ha interessos publicitaris, no s’hi mouen grans capitals... Tothom n’ ix guanyant.

Així doncs, podem afirmar que els pares i les mares tenen molt a dir en l’eradicació dels signes violents en l’esport escolar. En primer lloc, tots n’hem de gaudir, pares i fills.  Hem de prendre consciència que és l’espai idoni perquè els joves aprenguen, es formen, milloren la salut i s’ho passen bé.  L’esport també en contribueix a la definició de la personalitat dels joves. Si no ho fem així, ens ho hem de mirar, perquè alguna cosa passa. En segon lloc, hem de saber aprofitar-nos de l’esport, fer-lo servir com a caldo de cultiu per injectar i fomentar certs valors, com ara treball en grup, esforç, sacrifici, solidaritat, respecte, compromís, unió, dedicació etc, que realment necessita la nostra societat i que actualment i per diverses raons s’han afeblit.

Una simple anècdota per a acabar. A Santiago Bernabeu, president emblemàtic del Reial Madrid en la seua època daurada, un entrenador li comentava, a peu de gespa, les excel·lències d’un jugador juvenil.  Santiago Bernabeu va preguntar a l’entrenador per un senyor que es recolzava sobre la barana del camp, mirant les evolucions del jugador en qüestió. Li va respondre que es tractava del pare del jugador. Aleshores Bernabeu, de manera categòrica, va afirmar que, a ell, li interessaven els  juvenils però sense pares. Evidentment, no deia que volia joves orfes. Tots ho entenem.

Per tant, hem de ser pares i mares dels nostres joves esportistes i desenvolupar el paper que ens pertoca en cada moment, per tal que els nostres fills aprenguen del nostre quefer i de la nostra mateixa experiència, i així puguen ser el dia de demà bons esportistes i millors persones.

 

 

 

 

 

Miguel A. Noguera Artigues

Tècnica Àrea d'Esports de Pedreguer